Sovint quan parlem de Terres de l’Ebre ens volem referir als aspectes comuns de les quatre comarques meridionals oficials de la comunitat autònoma de Catalunya. Amb això, fins i tot institucionalment, acabem considerant aquestes terres “Catalunya Sud” sense pensar en la defensa aferrissada de l’autonomisme —i alhora del provincialisme espanyol— que tal designació comporta.
El tortosinisme (esquerrà o dretà) emergent a principis del s. xx ja ens queda a tots bastant lluny, i a dia d’avui hem de buscar noves idees per aconseguir el renaixement cultural d’aquestes terres. Som mediterranis i catalans occidentals, sí, però bé sabem que les fronteres que ens separen no les hem fixat pas nosaltres i que l’Algars i el Sénia potser separen els dominis de tres sucursals d’un poder estatal que exclou la nostra veu, però el que no fan és separar —per més que ho intenten— la forma de ser dels pobles que hi ha a banda i banda.
Estem al centre de la Corona d’Aragó, al centre dels Països Catalans, en el punt en què la mar Mediterrània saluda amablement el riu més cabalós de la península dels ibers. Però d’això ja no en queda res, potser només en queda una coixa divisió eclesiàstica que ves a saber quant durarà. Encara rai que cada dia són més les associacions que lluiten per conservar o augmentar els nexes entre aquestes terres a cavall de tres comunitats autònomes, com seria el cas del centre d’estudis CEL, el portal LlibresEbrencs o la Taula del Sénia.
La Ilercavònia, la taifa de Tortosa, l’antiga vegueria o la diòcesi. Hem estat històricament junts, i en certa manera ho continuem estant degut a la situació de perifèria en què malauradament ens veiem immersos. Ara mateix em seria difícil explicar què és el que em fa sentir més unit a la gent de Morella i Calaceit, que no pas a la de Cambrils o a la de l’Hospitalet de l’Infant; però m’hi sento, i és precís d’acotar i de defensar la nostra petita identitat, el nostre país dins de la nació catalana.
Les Terres de l’Ebre s'estenen per tres comunitats autònomes, cadascuna de les quals es dividix en comarques que tenen més o menys competències, i per cinc províncies (Castelló, Lleida, Saragossa, Tarragona i Terol). La llengua pròpia és el català (si bé potser caldria acabar de dibuixar els límits del país amb pobles castellanòfons del Maestrat aragonès). De Catalunya hi pertanyen aquells pobles que són de la conca de l’Ebre i no pas de la del Segre, fins al Coll de Balaguer; de l’Aragó, les terres de parla catalana del sud fins arribar a l’Aiguabarreig; del País Valencià, el seu nord fins arribar als límits del Maestrat històric.
Tot plegat vol conduir a un crit clar per a la nostra re-unió administrativa i per a prendre el poder. Si no ara, a la llarga, els atacs vindran des de Madrid i Barcelona. Els uns, només per contradir el seu projecte d’Estat, i els altres perquè perdrien part del seu imperi ranci, acusant-nos de “trencar la unitat de Catalunya” quan, d’altra banda, estaríem incrementant els nexes entre els Països Catalans i estaríem exercint senzillament el nostre dret a viure el catalanisme com nosaltres vulguem.
Alguns dels nostres veïns ens han demostrat com poden permetre deixar-nos sense aigua o inundar-nos amb centrals elèctriques; les hem vist de tots els colors. Ara, però, arriba el moment de recobrar la nostra unitat per assolir un doble propòsit: la independència dels Països Catalans i la unitat i autonomia de les Terres de l’Ebre dins d’ells. La comunitat autònoma de Catalunya és, al cap i a la fi, només una part —i mal dividida— de la nació catalana. Nosaltres no la volem mutilar més, sinó que volem treballar en pro de la seua unitat i d’una organització territorial que ens permeti acabar amb l’estat d’exclusió que patim.
El catalanisme ens afavorix; el catalunyisme, al meu entendre, no. Per brevetat de format i per humilitat personal, no puc tractar en aquest article tots els temes que voldria per aconseguir fer-vos aixecar de la cadira amb indignació per la nostra situació actual, però si amb tot aconseguixo fer-vos reflexionar sobre les flaqueses que patim, amb això em donaria per satisfet.
Més informació a http://ilercavonia.wikia.com/.
Llegint Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal
Fa 10 hores