09 de juny 2009

La masia, de Sebastià Juan Arbó

Ara mirava Jordi; el mirava com si no cregués en el que sentia. ¿Era possible que fos ell, Jordi, el seu preferit, aquell per qui havia bregat tant, aquell per qui empunyà l'arma una nit i va córrer en defensa d'ell contra el «Negre», i pel qual s'hauria deixat matar? ¿Era possible que fos ell qui parlava de tancar la masia?

Havia romàs com atordit, sense entendre el que parlaven; mirava ara l'un, ara l'altre, amb aire absent, d'embrutiment, però en arribar en aquest punt semblà despertar; li va ocórrer com en el moment en que la figura del Negre es dreçà davant d'ell i li sentí les paraules; un impuls d'ira li encengué la sang i va aixecar-se; vacil·là un xic i basculà a punt de caure, però va fer-ho resolut i indignat; semblà trobar de nou les velles energies; ésser de nou el que havia estat, i va cridar que no: no se n'aniria de la masia.
[...]
—No, no necessito que us preocupeu; jo no me n'aniré de la masia; si no hi vol anar ningú, hi aniré tot sol, amb la xiqueta. Ella m'estima i no em deixarà... i, si Roseta no vol baixar, em quedaré jo sol. No necessito de ningú; ja m'arranjaré, però des d'ara us ho dic: ningú no m'arrencarà de la masia.

S'havia aixecat i anà per sortir, però trontollà, a punt de caure, i s'hagué d'agafar a la paret.

S'apressaren a ajudar-lo, però ell els rebutjà i sortí de la casa.

---------------------------

Sebastià Juan i Arbó. La masia. Barcelona: Editorial Selecta, 1975, p. 158-9.