
Havia romàs com atordit, sense entendre el que parlaven; mirava ara l'un, ara l'altre, amb aire absent, d'embrutiment, però en arribar en aquest punt semblà despertar; li va ocórrer com en el moment en que la figura del Negre es dreçà davant d'ell i li sentí les paraules; un impuls d'ira li encengué la sang i va aixecar-se; vacil·là un xic i basculà a punt de caure, però va fer-ho resolut i indignat; semblà trobar de nou les velles energies; ésser de nou el que havia estat, i va cridar que no: no se n'aniria de la masia.
[...]
—No, no necessito que us preocupeu; jo no me n'aniré de la masia; si no hi vol anar ningú, hi aniré tot sol, amb la xiqueta. Ella m'estima i no em deixarà... i, si Roseta no vol baixar, em quedaré jo sol. No necessito de ningú; ja m'arranjaré, però des d'ara us ho dic: ningú no m'arrencarà de la masia.
S'havia aixecat i anà per sortir, però trontollà, a punt de caure, i s'hagué d'agafar a la paret.
S'apressaren a ajudar-lo, però ell els rebutjà i sortí de la casa.
---------------------------
Sebastià Juan i Arbó. La masia. Barcelona: Editorial Selecta, 1975, p. 158-9.