29 d’abril 2008

Amor, em plau la teva veu tan fina

Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m’endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure’t tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s’ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.

Si tu no véns, ells lo faran

L'eslògan me recorda massa a algun altre...
01 · 02

Paradoxalment, aquells (els del PP) no han tornat, però ell (el transvasament) sí, i el faran els que s'han quedat, aquells mateixos que dien que no i que es posaven la medalla d'haver-lo aturat.

28 d’abril 2008

Per què hem d'anar tots a Amposta el 18/05?

Potser si hi anem, també el faran, però jo crec que la qüestió no és esta.

S'ha de demostrar que sóm un poble ofés. I s'ha de fer ressò que ens obliguen a ser un poble que només pot parar la mà, posat al servei dels designis de gent d'un altre territori (mentre uns quants llepaculs del nostre, impassibles, deixen fer).

Ara toca anar a Amposta, perquè vegen que és la gent d'aquí baix en ple aquella que baix cap concepte vol que es faça un transvasament d'estes característiques. (Bé, d'estes característiques i de cap.) Amb esta manifestació sabran qui són els primers en dir no als transvasaments i no a la progressiva sodomització de les Terres de l'Ebre.

La pròxima cita per a una manifestació, això sí, bé podria ser Barcelona, un dilluns a les 8 o les 9 del dematí, periòdicament, tallant el trànsit... A Amposta ja haurien vist qui es queixa, i a Barcelona arribarien a comprendre que, de tocar el que no sona, per aquí baix també en sabem.

Justícia territorial. Ja n'hi ha prou d'actes que semblen fets a mida per a demostrar, de tant en tant, qui continua tenint la paella pel mànic. És com allò que va dir aquell president espanyol, que de tant en tant anava bé bombardejar Barcelona, sobretot perquè no donés temps que es pugessen els fums. A la seua manera ens estan fent el mateix?

Seriosament, intenteu anar el proper dia 18 al Parc dels Xiribecs d'Amposta, a les 12 del migdia. Busqueu informació al web de la Hife sobre com hi podeu arribar en bus.

21 d’abril 2008

Manolo Tomàs

Aquí us deixo, retallat en tres, el discurs que va fer Manolo Tomàs a l'assemblea de la PDE del passat 19 d'abril. Si algú el pot aconseguir per escrit, que me n'informe!





17 d’abril 2008

Final de recital

Enlluernat pels focus
miro l’obscuritat on sou vosaltres.
Els focus són aquesta il·lusió
de l’ombra on escolteu la claredat
de la meva ceguesa. Tots portem
un auditori fosc dins de nosaltres
escoltant en silenci aquesta història
de la seducció sense esperança.
Estimar és ser distant.
L’amor és ser estranger però vosaltres
sou l’hospitalitat d’aquest silenci
que m’ha escoltat sabent que dintre vostre
he deixat d’existir, que no hauré estat
més que l’ombra estimada d’algú altre.

Joan Margarit

Nous transvasaments, este cop de veritat

No sé què escriure, perquè la indignació davant d'este tema supera la meua manera de saber expressar-me. No queda partit ni estatal ni autonòmic amb representació a qui poder encomanar una tasca de gestió del nostre territori, i això ja se sabia de fa temps, el que passa és que avui per avui no necessitem donar explicacions després d'afirmar-ho.

Quan haguem de tornar a votar hem de tornar al regionalisme? Tant de bo es puguessen aglutinar baix d'una mateixa bandera les forces locals que diuen defensar el territori, lliures de dictàmens exteriors. Quan veem que Barcelona ens agredix, el gran perill és confondre la suposta capital amb la nació, i caure en el més absurd anticatalanisme.

Suggerixo que treballem per fer polítiques per al territori i des del territori, que prenguem nosaltres mateixos les regnes de la política i l'ordenació territorials. Prou d'agressions al territori i prou traïcions. La terra per a qui la treballa.

Video

10 d’abril 2008

Léo Ferré

Il y a l'amour... peut-être. C'est une solution, une solution à un problème qui reste un problème. Alors... Rien. Une solution... Un problème... Par quoi commencer ?

L'entrada d'avui la dedico a Léo Ferré, compositor, cantant, poeta i músic. Juntament amb Jacques Brel i Georges Brassens, és un dels grans compositors de cançons en francès. El fragment de dalt és de la seua peça "Et... Basta !", de 35 minuts de durada, inclosa en el disc que porta el mateix nom.

Vaig descobrir Ferré a través d'un dels grans del nostre país, Xavier Ribalta, de Tàrrega, que ha adaptat al català unes quantes cançons del mestre. Fins al moment, només sé dir coses bones de tots dos, i avui escric això per a recomanar-vos-els plenament. Per a mi han significat assagistes en busca d'uns quants dubtes que, fa un temps, m'ocasionaven certs moments d'enamorament. Motiu que fa de les lletres que m'han transmès un o l'altre tinguen una gran significació en certs moments de la meua vida.

En esta pàgina trobareu les lletres de les seues cançons. Consulteu la pàgina d'en Ribalta, més amunt, per veure l'adaptació a la nostra llengua d'alguna d'elles. Passeu-ho bé!

08 d’abril 2008

Operassión Trumfo

Trobo que per a avui ja en tinc prou. Jo no solc mirar estos programes, però els companys del pis tenien posat Operación Triunfo a la tele... i jo, que malvisc al menjador a l'espera que un d'ells abandone la casa, giro el cap cap a ella sense poder-ho evitar.

Ho hai fet, sobretot, en dos ocasions. La primera, en sentir com cantava un tal Chipper, que considero que no ho feia gens malament. La segona, en sentir algun comentari del tio Risto Mejide, exemple sempre del poc tacte a l'hora de fer una crítica, de la humiliació i de la falta de respecte.

Hi ha gent que és així, com Risto, i em guardo d'afirmar si ell ho és així a la vida real o si simplement esta interpretant un personatge que ven. El fort del cas és que consumim el producte que ell representa; consumim crueltat. ¿Com poden acceptar els poders públics que els mitjans de comunicació donen cabuda a un personatge que genera més violència que El Padrino 2?

El consum dels espectadors tria l'oferta televisiva i, certament, sentir les coses que pot arribar a dir la versió cruel d'en Narcís Reyerta genera, en tots ells, com a mínim un interès científic i filosòfic per comprovar com d'intolerant pot arribar a ser l'ésser humà.

Risto aconseguix habitualment que l'audiència vaja a veure el seu espectacle. I és qüestió de gustos, però trobo que un pesonatge així acaba cansant, perquè en el seu cas particular, a part, considero que està en un procés d'encasellament irrefrenable. Que siga més humà i que ens sorprenga a tots, perquè, a part de guanyar en pau al món, jo crec que fins i tot ell se sentirà més estimat per la penya en general. Ara bé, en el meu cas, preferixo al Narcís Reyerta.

Assemblea

El mot assemblea va ser introduït al segle XIV a partir del francès assemblée, que al seu torn provenia del llatí adsimulare, derivat de simul 'ensems'.

La foto, un tant graciosa i potser massa típica, la vaig poder fer la setmana passada a la Facultat de Lletres de la UAB. Hi puc intuir que havien escrit assemblea amb a, i segurament perquè a mi m'ha passat el mateix força vegades.

Segurament deu ser la influència dels mitjans en castellà (ells en diuen asamblea), que siga una paraula poc col·loquial i que la pronúncia de l'estàndard central del català (que en este context no diferencia A i E àtones) no ens ajuda en res. Sol passar que ens decantem per la forma amb a, i quan no ho fem, a no ser que ja haguem entropessat diversos cops en la mateixa pedra, gran part del reconeixement li devem deure al corrector del Word, que, quan no hi és, que nostre-sinyor mos agàfia confessats!

07 d’abril 2008

Humildad Monfort

M'agradaria que es fes ressò d'este video, que he trobat enllaçat en un bloc que visito sovint. Humildad Monfort és una dona nonagenària que viu a la falda del Penyagolosa, vora l'extrem sud-oest de les comarques centrals dels Països Catalans. La seua única companyia són el seu gos i les seues ovelles. No té desperdici. No deixa indiferent. El reportatge ens ensenya d'on venim, i això ens pot fer sentir febles davant de la velocitat en què avança el nostre poble. I és que fa dos dies molts de naltros encara vivíem així. Mireu-lo amb tranquil·litat i reflexioneu.