Trobo que per a avui ja en tinc prou. Jo no solc mirar estos programes, però els companys del pis tenien posat Operación Triunfo a la tele... i jo, que malvisc al menjador a l'espera que un d'ells abandone la casa, giro el cap cap a ella sense poder-ho evitar.Ho hai fet, sobretot, en dos ocasions. La primera, en sentir com cantava un tal Chipper, que considero que no ho feia gens malament. La segona, en sentir algun comentari del tio Risto Mejide, exemple sempre del poc tacte a l'hora de fer una crítica, de la humiliació i de la falta de respecte.
Hi ha gent que és així, com Risto, i em guardo d'afirmar si ell ho és així a la vida real o si simplement esta interpretant un personatge que ven. El fort del cas és que consumim el producte que ell representa; consumim crueltat. ¿Com poden acceptar els poders públics que els mitjans de comunicació donen cabuda a un personatge que genera més violència que El Padrino 2?
El consum dels espectadors tria l'oferta televisiva i, certament, sentir les coses que pot arribar a dir la versió cruel d'en Narcís Reyerta genera, en tots ells, com a mínim un interès científic i filosòfic per comprovar com d'intolerant pot arribar a ser l'ésser humà.
Risto aconseguix habitualment que l'audiència vaja a veure el seu espectacle. I és qüestió de gustos, però trobo que un pesonatge així acaba cansant, perquè en el seu cas particular, a part, considero que està en un procés d'encasellament irrefrenable. Que siga més humà i que ens sorprenga a tots, perquè, a part de guanyar en pau al món, jo crec que fins i tot ell se sentirà més estimat per la penya en general. Ara bé, en el meu cas, preferixo al Narcís Reyerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada