Cognoms arreu de Catalunya

He mirat la distribució arreu de Catalunya dels cognoms dels meus quatre iaios. A veure si encerteu de quina comarca sóc? ;)

La masia, de Sebastià Juan Arbó

Ara mirava Jordi; el mirava com si no cregués en el que sentia. ¿Era possible que fos ell, Jordi, el seu preferit, aquell per qui havia bregat tant, aquell per qui empunyà l'arma una nit i va córrer en defensa d'ell contra el «Negre», i pel qual s'hauria deixat matar? ¿Era possible que fos ell qui parlava de tancar la masia?

Havia romàs com atordit, sense entendre el que parlaven; mirava ara l'un, ara l'altre, amb aire absent, d'embrutiment, però en arribar en aquest punt semblà despertar; li va ocórrer com en el moment en que la figura del Negre es dreçà davant d'ell i li sentí les paraules; un impuls d'ira li encengué la sang i va aixecar-se; vacil·là un xic i basculà a punt de caure, però va fer-ho resolut i indignat; semblà trobar de nou les velles energies; ésser de nou el que havia estat, i va cridar que no: no se n'aniria de la masia.
[...]
—No, no necessito que us preocupeu; jo no me n'aniré de la masia; si no hi vol anar ningú, hi aniré tot sol, amb la xiqueta. Ella m'estima i no em deixarà... i, si Roseta no vol baixar, em quedaré jo sol. No necessito de ningú; ja m'arranjaré, però des d'ara us ho dic: ningú no m'arrencarà de la masia.

S'havia aixecat i anà per sortir, però trontollà, a punt de caure, i s'hagué d'agafar a la paret.

S'apressaren a ajudar-lo, però ell els rebutjà i sortí de la casa.

---------------------------

Sebastià Juan i Arbó. La masia. Barcelona: Editorial Selecta, 1975, p. 158-9.

L'alcohol i les relacions "interpersonals"

Segons diu l'humoriste gràfic del diari ADN, la copa de més és culpable de:

(1) L'inoportú "revolcón" amb aquella persona de l'oficina. Sincerament, no em posaré a intentar resumir en un paràgraf mesos i mesos de vida universitària, la veritat... A part, no faria cap bé a ningú. (Per cert, algú em sap trobar una bona traducció al català de la paraula "revolcón"? :P)

(2) La patosa i inintel·ligible declaració d'amor. Un dia m'ho van haver d'explicar i tot, de la turca que vaig agafar. Resulta que havia begut tant, que aquella nit a la Blau, a tot lo que fos dona...

(3) L'estúpida i políticament incorrecta broma a la dona del teu cap. Mira, aquí he tingut més sort. Majoritàriament he tingut caps solters i caps dones.

(4) L'inevitable resaca maquillada com a baixa laboral. Uf!, sempre procuro no haver de recórrer a este sistema... Més val avisar amb temps i agafar-te un dia lliure després del que esperes que siga una festorra de les més grans.

En conclusió, de tant en tant feu que els altres beguen una mica, que la vida pot arribar a ser més emocionant, haha.

Una cosa ben forta ja seria trobar-te juntes les quatre situacions: beus massa, li fas una broma dolenta a la dona del teu cap, beus més, t'acabes declarant a la dona del teu cap, fas beure al teu cap i aconseguixes endur-te a la seua dona (que treballa amb tu) per a endur-te-la al llit. El dia següent agafes la baixa laboral, i indefinidament, perquè ja no es tracta de no ser persona aquell dia, sinó de veure al teu cap i de sentir perillar no només el teu lloc de treball, sinó el teu sistema sessuarl.

Sant Valentí

És ben cert que a gent sense parella li fa cosa que es parle d'amor i tot això. Sense anar més lluny, a mi em passava.

L'acudit diu:
- Jo no penso celebrar el dia d'un sant que va morir empalat i carbonitzat.
- Això va passar, de veritat?
- Si fos per mi, sí.

Perquè hi ha moments en què la solteria està molt bé, però no ens enganyem que estant sols, sentint-nos sols sense algú a qui poder abraçar i agrair el costat que et fa... que no només és això (però llavors el que necessitem bastant és això)... no estem gaire bé. Suposo que hi haurà gent per a tots els gustos, però no crec estar sol amb esta opinió.

Jo, perquè després no diguessen, me'n vaig anar amb la xicota a Girona, de cap de setmana romàtic. I m'importa poc la gent que em diga que Sant Valentí no és nostre, i que per a estes coses ja tenim a Sant Jordi. Penso que qualsevol excusa per a passar-s'ho bé, s'ho val. I que si a un li ve de gust aprofitar i celebrar-ho, que ho faça. De passada, recomano Girona per a escapades d'este estil, per les bones passejades que s'hi pot fer i pels locals que es poden trobar per a dormir (dormir?) i menjar bé.

Contigo no, bicho

- Venga, Carlos hazlo por los bichos… ¿Qué te ha llamado Belén hoy? ¿Qué te ha llamado?

- Me ha llamado… Me ha dicho que me voy a morir de guapo.

- Un poco de culo… Un poco de culo…

- Lo que me ha dicho esa mu… esa bestia!

- ¿Qué bestia? ¿Que te ha dicho?

- No puedo recordarlo

- Pero quien era

- La bestia parda

- ¿ Y como se llama?

- Chewaka

- ¿Y qué te ha dicho?

- Se llama Chewaka… bueno… Ella me ha dicho que su novia… sus amigas le llaman Chewaka

- ¿Y qué te ha dicho?

- Que… Contigo no bicho. Pero no a mi solo, delante de 6 amigotes, increíble!!! yo… tampoco… claro… quiero decir… siempre he sido bastante atractivo… Fíjate, tú me estas viendo!!

- Así que

- Y ahora… de repente… Chewaka, tócate los cojones, dice que no. No sólo te dice que no… te dice: ¡Contigo no, bicho! ¡Contigo no, bicho! Te hace pensar cosas… Te da que pensar… Tú dices, mañana será otro día, pero no. Pero no va a ser otro día. Ya nunca será otro día. Va a ser el día después de que Chewaka te dijera: ¡Contigo no, bicho! ¡Contigo no, bicho!, o sea no podia haber sido un poco elegante y haber dicho, no, estoy cansada o no me gusta este juego, me voy a casa. No, tiene que decir ¡Contigo no, bicho! Le faltaba coger un palo y alejarme con un palo, o con un spray de pimienta, en plan violador y me dice contigo no, bicho. Esa tía, y yo no quiero crispar y meterme en su vida privada, pero voy a tener que hacerlo. Esa hija de puta, esa hija de puta, en su puta vida, y perdón ¡En su puta vida!. En su puta vida le ha entrado un tío sin que esté borracho con cuatro cerdos detrás, o sea, en su vida; hija de una hiena.

Nunca. Jamás en su miserable vida un tío le ha entrado con amor. Y yo no le prometía amor, cariño, solo le iba a dar cariño… ¡Ni cariño! (Tira la botella). ¡Un cochino beso!. Un cochino beso, sólo, no pedía más. Pues no, de repente la muy hija de puta saca dignidad, orgullo o yo que sé que cojones saca… ¡Y contigo no, bicho!. Tócate los cojones Mariloles. ¡Tócate los cojones!. Esta escoba se lía conmigo. Se lía conmigo si quiero. ¡La puta escoba se lía conmigo!

- Por favor, Carlos...

- No des más botellazos por favor.

- No no.

- Los niños dicen que hay una gente que despierta

- No

- ¿El qué?

- Ese cable

- Bueno…

- Creo que voy a desconectar. Mañana más ¿Vale bicho?

The Towpath

Jesús Moncada és potser l'únic autor (pan)ebrenc que té una novel·la traduïda a l'anglés. Si més no, l'únic autor que jo conec. Si m'equivoco, que em rectifiquen, que em donaran una gran alegria.

Avui he començat a llegir este Camí de sirga, traduït com The towpath, i us diré de tot cor que l'he trobat ben complicadet tenint en compte el meu nivell d'anglés. Me l'he fet enviar des de la Gran Bertanya, per internet, que és on vaig trobar-lo més bé de preu. Massoquisme? No, home, no!, si ja me'l vaig comprar per a anar practicant l'anglés.

La portada no és que siga un gran què: una dona amb "peineta" en un estil que podria recordar una mica al de Goya. Els editors han degut pensar que les espanyoles porten "peineta"?, i que Moncada era aragonés igual que Goya? Segurament que això de la Franja els queda una mica lluny i incomprés, segurament, però ells poden contestar que són estrangers i que tot això ni els va ni els ve.

Bé, suposo que ja us n'explicaré més coses un altre dia.

La professó de la Candelera

Per mi han sigut unes festes breus, les de la Candelera d'enguany. Gràcies que han caigut al tombant d'un cap de setmana i que en dilluns em van deixar treballar des de casa. Avui que escric això, dia 3 de febrer, m'ha tocat matinar per a agafar el primer tren per amunt, és a dir, m'ha tocat aixecar-me a les 6 del dematí el dia després de Candelera. De tota manera, prou vaig complir: sopar amb els amics, sortir el que em va vindre en gana, dinar amb la família i amb la xicota i participar en la processó.

Enguany, per a la processó, no s'han contractat als tambors de Benicarló, i en lloc seu ha vingut una mini-banda d'Amposta, que... mira, si sumaves esta i la nostra, ja va fer prou el pes. "Mater mea", "Triunfal", "Nuestro padre Jesús"..., com sempre, al seu lloc. (Que sí, que algun dia faré una entrada de les marxes de processó que sol tocar la banda per Candelera.)

Un altre punt a favor ha sigut la predicació (en calero en diem pedricar), que només va durar uns cinc o sis minuts. Això va ser d'agrair en comparació amb l'any passat, que almenys va durar un quart d'hora i crec recordar que feia molt més fred que enguany.

De l'organització no em queixaré. No; no ho penso fer. Trobo que enguany, sent una de les darreres processons amb més afluència de gent, els encarregats de l'Ajuntament i de Protecció Civil han fet una bona feina, que no ha calgut traure de la boca gaires "Això amb mossén Tomàs no passava".

Però d'una cosa sí que em vull queixar. No es tracta del preu de les atxes (a 6.50€ cadascuna), que també és per a **gar-s'hi, sinó de la poca delicadesa de deixar obertes les llums dels carrers per on passava la processó. Si cal canviar la instal·lació de l'enllumenat públic perquè, amb un sol botó, queden anul·lades només les faroles d'uns determinats carrers, que es faça. Mentrestant, seguiré trobant d'una deixadesa majúscula el fet que les llums de tots els carrers per on passa la processó es queden obertes com si es tractés d'un moment qualsevol de qualsevol dia. Almenys, també es veritat, no sentim la sirena dels cotxes de xoc a mitant Salve.

Menuderies a banda, visca les festes i la germanor entre els caleros que s'esdevé quan arriba esta època de l'any. De sobres comprendreu que un ateu com jo no pot passar per alt la processó com a símbol del respecte i l'amor més gran al nostre poble; almenys com al símbol.