Més Arbó

No paro. No el deixo. En el seu dia ja vaig llegir Tino Costa, i vaig fullejar Terres de l'Ebre (que algun dia m'agafaré seriosament). Ara, després d'haver conegut una mica la seua infantesa i "profunditats" a Los hombres de la tierra y del mar, he recorregut els seus Camins de nit. Sorprenent, atrapador, líric, realista, potent. La meua darrera incursió és adquirir una primera edició de Notes d'un estudiant que va morir boig, publicada el 1933 (sóc una mica bibliòfil, què voleu fer-hi!).

Camins de nit

I passaren els dies i les hores d’angoixa, i les hores de joia, i el plorar i el riure, i els dies de pluja i els de sol, que tornen a florir cada any. I les gents continuen caminant en la nit. És una corrua immensa que se separa i s’ajunta i se separa i torna a ajuntar-se de bell nou, i per viaranys i torceres i per camins oberts marxa segura a la mateixa fi com impel·lida per un signe fatal. Hi ha un ressò de rialles i de planys; hi ha qui canta; hi ha qui es plany i qui es corba damunt de la terra com d’un pes feixuc, i hi ha qui s’enfonsa en antres obscurs, lluny de la llum i del cel blau; hi ha qui corre darrere de fantasmes, i hi ha també qui s’entusiasma amb sorolls de vent; hi ha qui canta la llum i el sol i la benedicció dels dies, i hi ha qui alça el rostre a la nit i maleeix el dia que va néixer amb una veu que és desafiament i és blasfèmia i és plor; hi ha l’altre que es dreça, romputs tots els ressorts, aixeca el rostre al cel i riu amb una rialla alta, seca i esfereïdora, una riallada que fa tremolar els estels i fa més punyent l’angoixa dels homes.

A dalt, però, roden impassibles les estrelles que no tenen record. I giren i giren infatigables; giren harmoniosament per la suavitat dels camins infinits, i s’allunyen... La corrua segueix.

--------------
Sebastià Juan i Arbó, fragment de Camins de nit