Sí, sembla increïble i de fet ho serà per a uns quants que em coneguen. Jo que m'he tret la carrera de Filologia Catalana patint una estranya al·lèrgia a la literatura, finalment he conegut el gust per la lectura. I de quina manera!, perquè quan una cosa t'agrada pocs impediments hi poses per a fer-la.Certament, poques coses millors es poden fer viatjant en tren de la UAB al pis de Barcelona i viceversa. Perquè a un al final ja li avorrix sentir cada dia les mateixes converses alienes, i, a part, no ens enganyem, tampoc ens ficarem a traure enmig de tothom l'ordinador portàtil per a fer ganyetes al primer lladre de torn, que la cosa està que trau fum.
Per cert, sento el més profunt odi cap als qui escolten música en veu alta a través del seu mòbil (bé, digueu-ne música o reggaeton, i en este cas m'estalviaré els adjectius). Sou uns maleducats, i hauríeu de poder ser multats com els qui fumen dins dels vagons.
Doncs això, que apunt mateix d'acabar Los hombres de la tierra y del mar de Sebastià Juan Arbó, ja m'he demanat a buscar Camins de nit, d'ell mateix. Vaig estar entre Camins de nit, L'hivern del tigre (Andreu Carranza) i Camí de sirga (Jesús Moncada), i finalment vaig decidir quedar-me amb l'escriptor ampostino-rapitenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada