Camins de nit

I passaren els dies i les hores d’angoixa, i les hores de joia, i el plorar i el riure, i els dies de pluja i els de sol, que tornen a florir cada any. I les gents continuen caminant en la nit. És una corrua immensa que se separa i s’ajunta i se separa i torna a ajuntar-se de bell nou, i per viaranys i torceres i per camins oberts marxa segura a la mateixa fi com impel·lida per un signe fatal. Hi ha un ressò de rialles i de planys; hi ha qui canta; hi ha qui es plany i qui es corba damunt de la terra com d’un pes feixuc, i hi ha qui s’enfonsa en antres obscurs, lluny de la llum i del cel blau; hi ha qui corre darrere de fantasmes, i hi ha també qui s’entusiasma amb sorolls de vent; hi ha qui canta la llum i el sol i la benedicció dels dies, i hi ha qui alça el rostre a la nit i maleeix el dia que va néixer amb una veu que és desafiament i és blasfèmia i és plor; hi ha l’altre que es dreça, romputs tots els ressorts, aixeca el rostre al cel i riu amb una rialla alta, seca i esfereïdora, una riallada que fa tremolar els estels i fa més punyent l’angoixa dels homes.

A dalt, però, roden impassibles les estrelles que no tenen record. I giren i giren infatigables; giren harmoniosament per la suavitat dels camins infinits, i s’allunyen... La corrua segueix.

--------------
Sebastià Juan i Arbó, fragment de Camins de nit