Contigo no, bicho

- Venga, Carlos hazlo por los bichos… ¿Qué te ha llamado Belén hoy? ¿Qué te ha llamado?

- Me ha llamado… Me ha dicho que me voy a morir de guapo.

- Un poco de culo… Un poco de culo…

- Lo que me ha dicho esa mu… esa bestia!

- ¿Qué bestia? ¿Que te ha dicho?

- No puedo recordarlo

- Pero quien era

- La bestia parda

- ¿ Y como se llama?

- Chewaka

- ¿Y qué te ha dicho?

- Se llama Chewaka… bueno… Ella me ha dicho que su novia… sus amigas le llaman Chewaka

- ¿Y qué te ha dicho?

- Que… Contigo no bicho. Pero no a mi solo, delante de 6 amigotes, increíble!!! yo… tampoco… claro… quiero decir… siempre he sido bastante atractivo… Fíjate, tú me estas viendo!!

- Así que

- Y ahora… de repente… Chewaka, tócate los cojones, dice que no. No sólo te dice que no… te dice: ¡Contigo no, bicho! ¡Contigo no, bicho! Te hace pensar cosas… Te da que pensar… Tú dices, mañana será otro día, pero no. Pero no va a ser otro día. Ya nunca será otro día. Va a ser el día después de que Chewaka te dijera: ¡Contigo no, bicho! ¡Contigo no, bicho!, o sea no podia haber sido un poco elegante y haber dicho, no, estoy cansada o no me gusta este juego, me voy a casa. No, tiene que decir ¡Contigo no, bicho! Le faltaba coger un palo y alejarme con un palo, o con un spray de pimienta, en plan violador y me dice contigo no, bicho. Esa tía, y yo no quiero crispar y meterme en su vida privada, pero voy a tener que hacerlo. Esa hija de puta, esa hija de puta, en su puta vida, y perdón ¡En su puta vida!. En su puta vida le ha entrado un tío sin que esté borracho con cuatro cerdos detrás, o sea, en su vida; hija de una hiena.

Nunca. Jamás en su miserable vida un tío le ha entrado con amor. Y yo no le prometía amor, cariño, solo le iba a dar cariño… ¡Ni cariño! (Tira la botella). ¡Un cochino beso!. Un cochino beso, sólo, no pedía más. Pues no, de repente la muy hija de puta saca dignidad, orgullo o yo que sé que cojones saca… ¡Y contigo no, bicho!. Tócate los cojones Mariloles. ¡Tócate los cojones!. Esta escoba se lía conmigo. Se lía conmigo si quiero. ¡La puta escoba se lía conmigo!

- Por favor, Carlos...

- No des más botellazos por favor.

- No no.

- Los niños dicen que hay una gente que despierta

- No

- ¿El qué?

- Ese cable

- Bueno…

- Creo que voy a desconectar. Mañana más ¿Vale bicho?

The Towpath

Jesús Moncada és potser l'únic autor (pan)ebrenc que té una novel·la traduïda a l'anglés. Si més no, l'únic autor que jo conec. Si m'equivoco, que em rectifiquen, que em donaran una gran alegria.

Avui he començat a llegir este Camí de sirga, traduït com The towpath, i us diré de tot cor que l'he trobat ben complicadet tenint en compte el meu nivell d'anglés. Me l'he fet enviar des de la Gran Bertanya, per internet, que és on vaig trobar-lo més bé de preu. Massoquisme? No, home, no!, si ja me'l vaig comprar per a anar practicant l'anglés.

La portada no és que siga un gran què: una dona amb "peineta" en un estil que podria recordar una mica al de Goya. Els editors han degut pensar que les espanyoles porten "peineta"?, i que Moncada era aragonés igual que Goya? Segurament que això de la Franja els queda una mica lluny i incomprés, segurament, però ells poden contestar que són estrangers i que tot això ni els va ni els ve.

Bé, suposo que ja us n'explicaré més coses un altre dia.

La professó de la Candelera

Per mi han sigut unes festes breus, les de la Candelera d'enguany. Gràcies que han caigut al tombant d'un cap de setmana i que en dilluns em van deixar treballar des de casa. Avui que escric això, dia 3 de febrer, m'ha tocat matinar per a agafar el primer tren per amunt, és a dir, m'ha tocat aixecar-me a les 6 del dematí el dia després de Candelera. De tota manera, prou vaig complir: sopar amb els amics, sortir el que em va vindre en gana, dinar amb la família i amb la xicota i participar en la processó.

Enguany, per a la processó, no s'han contractat als tambors de Benicarló, i en lloc seu ha vingut una mini-banda d'Amposta, que... mira, si sumaves esta i la nostra, ja va fer prou el pes. "Mater mea", "Triunfal", "Nuestro padre Jesús"..., com sempre, al seu lloc. (Que sí, que algun dia faré una entrada de les marxes de processó que sol tocar la banda per Candelera.)

Un altre punt a favor ha sigut la predicació (en calero en diem pedricar), que només va durar uns cinc o sis minuts. Això va ser d'agrair en comparació amb l'any passat, que almenys va durar un quart d'hora i crec recordar que feia molt més fred que enguany.

De l'organització no em queixaré. No; no ho penso fer. Trobo que enguany, sent una de les darreres processons amb més afluència de gent, els encarregats de l'Ajuntament i de Protecció Civil han fet una bona feina, que no ha calgut traure de la boca gaires "Això amb mossén Tomàs no passava".

Però d'una cosa sí que em vull queixar. No es tracta del preu de les atxes (a 6.50€ cadascuna), que també és per a **gar-s'hi, sinó de la poca delicadesa de deixar obertes les llums dels carrers per on passava la processó. Si cal canviar la instal·lació de l'enllumenat públic perquè, amb un sol botó, queden anul·lades només les faroles d'uns determinats carrers, que es faça. Mentrestant, seguiré trobant d'una deixadesa majúscula el fet que les llums de tots els carrers per on passa la processó es queden obertes com si es tractés d'un moment qualsevol de qualsevol dia. Almenys, també es veritat, no sentim la sirena dels cotxes de xoc a mitant Salve.

Menuderies a banda, visca les festes i la germanor entre els caleros que s'esdevé quan arriba esta època de l'any. De sobres comprendreu que un ateu com jo no pot passar per alt la processó com a símbol del respecte i l'amor més gran al nostre poble; almenys com al símbol.

Més Arbó

No paro. No el deixo. En el seu dia ja vaig llegir Tino Costa, i vaig fullejar Terres de l'Ebre (que algun dia m'agafaré seriosament). Ara, després d'haver conegut una mica la seua infantesa i "profunditats" a Los hombres de la tierra y del mar, he recorregut els seus Camins de nit. Sorprenent, atrapador, líric, realista, potent. La meua darrera incursió és adquirir una primera edició de Notes d'un estudiant que va morir boig, publicada el 1933 (sóc una mica bibliòfil, què voleu fer-hi!).

Camins de nit

I passaren els dies i les hores d’angoixa, i les hores de joia, i el plorar i el riure, i els dies de pluja i els de sol, que tornen a florir cada any. I les gents continuen caminant en la nit. És una corrua immensa que se separa i s’ajunta i se separa i torna a ajuntar-se de bell nou, i per viaranys i torceres i per camins oberts marxa segura a la mateixa fi com impel·lida per un signe fatal. Hi ha un ressò de rialles i de planys; hi ha qui canta; hi ha qui es plany i qui es corba damunt de la terra com d’un pes feixuc, i hi ha qui s’enfonsa en antres obscurs, lluny de la llum i del cel blau; hi ha qui corre darrere de fantasmes, i hi ha també qui s’entusiasma amb sorolls de vent; hi ha qui canta la llum i el sol i la benedicció dels dies, i hi ha qui alça el rostre a la nit i maleeix el dia que va néixer amb una veu que és desafiament i és blasfèmia i és plor; hi ha l’altre que es dreça, romputs tots els ressorts, aixeca el rostre al cel i riu amb una rialla alta, seca i esfereïdora, una riallada que fa tremolar els estels i fa més punyent l’angoixa dels homes.

A dalt, però, roden impassibles les estrelles que no tenen record. I giren i giren infatigables; giren harmoniosament per la suavitat dels camins infinits, i s’allunyen... La corrua segueix.

--------------
Sebastià Juan i Arbó, fragment de Camins de nit