Més Arbó

No paro. No el deixo. En el seu dia ja vaig llegir Tino Costa, i vaig fullejar Terres de l'Ebre (que algun dia m'agafaré seriosament). Ara, després d'haver conegut una mica la seua infantesa i "profunditats" a Los hombres de la tierra y del mar, he recorregut els seus Camins de nit. Sorprenent, atrapador, líric, realista, potent. La meua darrera incursió és adquirir una primera edició de Notes d'un estudiant que va morir boig, publicada el 1933 (sóc una mica bibliòfil, què voleu fer-hi!).

Camins de nit

I passaren els dies i les hores d’angoixa, i les hores de joia, i el plorar i el riure, i els dies de pluja i els de sol, que tornen a florir cada any. I les gents continuen caminant en la nit. És una corrua immensa que se separa i s’ajunta i se separa i torna a ajuntar-se de bell nou, i per viaranys i torceres i per camins oberts marxa segura a la mateixa fi com impel·lida per un signe fatal. Hi ha un ressò de rialles i de planys; hi ha qui canta; hi ha qui es plany i qui es corba damunt de la terra com d’un pes feixuc, i hi ha qui s’enfonsa en antres obscurs, lluny de la llum i del cel blau; hi ha qui corre darrere de fantasmes, i hi ha també qui s’entusiasma amb sorolls de vent; hi ha qui canta la llum i el sol i la benedicció dels dies, i hi ha qui alça el rostre a la nit i maleeix el dia que va néixer amb una veu que és desafiament i és blasfèmia i és plor; hi ha l’altre que es dreça, romputs tots els ressorts, aixeca el rostre al cel i riu amb una rialla alta, seca i esfereïdora, una riallada que fa tremolar els estels i fa més punyent l’angoixa dels homes.

A dalt, però, roden impassibles les estrelles que no tenen record. I giren i giren infatigables; giren harmoniosament per la suavitat dels camins infinits, i s’allunyen... La corrua segueix.

--------------
Sebastià Juan i Arbó, fragment de Camins de nit

Llegint

Sí, sembla increïble i de fet ho serà per a uns quants que em coneguen. Jo que m'he tret la carrera de Filologia Catalana patint una estranya al·lèrgia a la literatura, finalment he conegut el gust per la lectura. I de quina manera!, perquè quan una cosa t'agrada pocs impediments hi poses per a fer-la.

Certament, poques coses millors es poden fer viatjant en tren de la UAB al pis de Barcelona i viceversa. Perquè a un al final ja li avorrix sentir cada dia les mateixes converses alienes, i, a part, no ens enganyem, tampoc ens ficarem a traure enmig de tothom l'ordinador portàtil per a fer ganyetes al primer lladre de torn, que la cosa està que trau fum.

Per cert, sento el més profunt odi cap als qui escolten música en veu alta a través del seu mòbil (bé, digueu-ne música o reggaeton, i en este cas m'estalviaré els adjectius). Sou uns maleducats, i hauríeu de poder ser multats com els qui fumen dins dels vagons.

Doncs això, que apunt mateix d'acabar Los hombres de la tierra y del mar de Sebastià Juan Arbó, ja m'he demanat a buscar Camins de nit, d'ell mateix. Vaig estar entre Camins de nit, L'hivern del tigre (Andreu Carranza) i Camí de sirga (Jesús Moncada), i finalment vaig decidir quedar-me amb l'escriptor ampostino-rapitenc.

Grans cançons, grans còpies

Randy California - Spirit


Led Zeppelin - Stairway To Heaven


Estopa - Tan solo

Los hombres de la tierra y del mar

Al contrario de mi tía, mi tío era un hombre sin la menor instrucción. No sabía ni poner su firma. Procedía, como he dicho, de la Cava, poblado casi totalmente de barracas, perdido en las marismas al lado opuesto del Ebro, ya cerca del mar. Les llamaban "el cavero" y "caveros" fueron sus hijos, con esta afición de nuestros pueblos a los apodos. Los habitantes de estos poblados ribereños vivían a la sazón en un estado semisalvaje. Mi tío era, sin embargo, y como he dicho ya, un hombre alto, de fuerte constitución, uno de esos tipos abundantes en la Cava, y que sorprenden por su apostura, teniendo en cuenta el tipo general de estos poblados --de carácter netamente ibérico--, bastos, de facciones rudas y gruesas y que parecen surgir de la prehistoria.

A la vista de estos tipos, he pensado a menudo que en aquellos eriales debió de quedar algún resto de una raza desaparecida, de condición muy superior a las restantes. Quizá se tratara de moros, que en los días de expulsión, lograsen burlar la ley ocultándose en los pantanos, viviendo como fieras.

--------------
Sebastià Juan i Arbó, fragment de Los hombres de la tierra y del mar